divendres, 10 de juny del 2016

dimarts, 31 de maig del 2016

INTRODUCCIÓ

Teatre és una paraula d’origen grec que significa literalment “mirador” o “lloc des d’on es veu”. Comediants es va pendre aquest significat al peu de la lletra, creant un espai des d’on mirar la societat per un forat diferent, deixant la grisor de l’època anterior enrere i buscant un raig de bogeria, diversió i felicitat en aquest món escènic on les màscares, la música, el ritme i la gent van ser els seus principals aliats. 



Com a gran amant del teatre que sóc, m’he vist obligada a homenatjar aquest gran grup de teatre que tant ha aportat a la cultura catalana, espanyola i mundial basant el meu projecte de recerca en la documentació del gran canvi que van produïr i la brutal influència que han tingut en les noves generacions. 




Per fer el meu treball he complementat els meus coneixements amb informació extreta d’entrevistes, articles, treballs i vídeos, i he tingut el plaer d’entrevistar personalment a Jaume Bernadet, director artístic de la companyia, per aclarir dubtes i arrodonir el meu treball.
 

dilluns, 30 de maig del 2016

ÈPOCA

Espanya ve d’una guerra civil que dura tres anys i finalitza el 1939. Durant tot aquest període i fins un temps després, el teatre català va estar sumament prohibit. Pels volts del 1946, el teatre torna a ser representat en aquesta llengua, però les obres han de passar, abans, un control de censura. Aquest control va ser aplicat a totes les representacions que es volien fer dins el territori espanyol. Així, cada vegada que una companyia volia representar una obra, s’havia de sotmetre al judici de la Junta de Censura de Obras Teatrales, que suposava, en moltes ocasions, la desaparició de frases, diàlegs, dramatisme i, fins i tot, la seva total desaparició. Aquest mateix any, el 46, apareixen dos corrents als escenaris: el teatre tradicional i el teatre renovador. El teatre tradicional, com ja diu el nom, segueix sent el teatre que ens trobem durant l’inici del segle XX. 

Dins del teatre renovador ens trobem un moviment existencialista i un teatre de l’absurd. També apareix, dins d’aquest, el teatre realista, on s’intenten denunciar els problemes de la societat seguint les pautes anteriors. En aquest moviment hi ressalta la figura de Salvador Espriu i Manuel de Pedrolo. Joan Oliver és un dels autors més representatius del teatre dels anys 60, durant la postguerra, quan el teatre català comença a revifar. 

Durant la dècada dels 70, però, aquesta por al filtre posat per l’Estat Espanyol, comença a desaparèixer amb l’arribada d’un nou tipus de teatre. El repertori dramàtic desapareix temporalment i dóna pas a un període d’innovacions amb l’aparició de Comediants i, més tard, a l’any 79, amb la Fura dels Baus. 












Els Joglars van jugar-hi un paper molt important tot i venir de la dècada dels 60. Aquests grups emergeixen amb un concepte i una pràctica teatral completament nova, que es complementa per un seguit d’accions que les diferencien de tot el que s’havia vist fins aquell moment. Es diferencia el teatre de la literatura dramàtica i es rebutja l’autor i el text com a font principal de l’espectacle, també es defensa el teatre com un instrument de lluita amb irradiació social i incidència política, es construeix una pràctica escènica alternativa on tot és col·lectiu i tots fan de tot, no s’admet la representació única i es desdiu de la denominació teatre d’aficionat, amb la qual no s’hi identifiquen.  


S’introdueixen moltes altres manifestacions artístiques que havien estat, fins aquell moment, considerades marginals per arribar al concepte d’espectacle artístic, com la música, la màscara o el mim, i que vehiculen el significat general de l’obra fent que aquests prenguin molt de protagonisme. Una de les innovacions més notables d’aquest període va ser el canvi d’entesa del públic. Aquest col·lectiu ja no era un grup passiu de gent que anava a gaudir d’un espectacle, va passar a guanyar molt de protagonisme fent que participés en les obres teatrals. Els grups dels anys 60 rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretencions dels aficionats, on es pretén entretenir i transmetre ideologies, és a dir, educar. Es busca un públic amb una formació cultural ja que les peces exigeixen un esforç intel·lectual elevat. El teatre reflecteix la societat del moment, i, en aquest cas, podem veure com la mort de Franco i l’inici de la transició democràtica va donar forces i esperança a molts per poder sortir de l’època grisa i fosca en la que es trobaven.

Webgrafia:








diumenge, 29 de maig del 2016

2. QUÈ ÉS COMEDIANTS

Comediants és un col·lectiu format per actors, músics i artistes de tot tipus dedicat per complet al món de la creació. Els principals creadors i integrants del grup són cinc: 




Joan Font, el director de la companyia i director artístic; 




Jaume Bernadet “Jaumet” , director artístic; 






Francesca Sola “La Paca”, RRPP de la companyia; 





Rita Kuan “Jin-Hua”, actriu i productora artística 





Mª dels Àngels Julian, “Angeleta”, actriu de la companyia. 







La companyia va formar-se després de crear un espectacle de fi de curs per a l'institut del teatre. El model de creació que van aportar, l'energia i les ganes de seguir treballant en aquella línea van fer que aquell grup d'amics comencés a crear coses noves, impossibles d'imaginar en aquell moment. Comediants plantegen un teatre de sentits, colors, emocions i textures, però també un teatre de provocació. De la provocació que suposa la senzillesa del mite o el conte enfront la complicada vida moderna, de l’optimisme enfront de certes realitats actuals, del redescobriment d’allò quotidià enfront de l’imparable girar del temps i la provocació del compromís amb el present; poder obrir-li els ulls a la gent i que torni a veure el món com una gran casa de cultura i plaer. Per a ells tots els llocs poden servir d’escenari, des d’una plaça, a un teatre, a la boca d’un metro o el mateix llac de Banyoles. Qualsevol element pot ser dramatitzat, des d’un got de llet a un llit o un capgròs, i qualsevol tipus de llenguatge és perfectament vàlid per tal d’arribar a l’espectador sense posar un límit d’edat, ja sigui a través del mim, les titelles, la comèdia dell’arte o el clown.








En aquest vídeo, Joan Font, el director i un dels creadors de Comediants, ens parla de com va començar tot. La seva intenció era anar a les pròpies arrels i deixar de fer el mateix que feia tothom, crear alguna cosa que no poguessis veure a tots els teatres d’arreu del món, un tipus d’espectacle que tant sols es fes aquí. Es podia veure a altres parts del món, però sempre amb la consciència que fos pròpia. Ens parla de la pressió que tenim de fer-ho tot correctament, on no et pots equivocar i l’has d’encertar sí o sí. Una pressió que Comediants va voler trencar en els seus inicis. Ell veu aquest fet com una cosa terrible per la societat, ja que crea uns formats molt previsibles que no deixen lloc a la creació i l’equivocació, que, segons ell, és el milor que et pot passar a la vida. T’equivoques quan arrisques, i si no hi ha risc, no hi ha res.
WEBGRAFIA:
http://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/exposicionsactuals/comediants/
comediants.com/

dissabte, 28 de maig del 2016

2.1 EL NOU ESTIL TEATRAL



Als anys 70 arriba un nou moviment teatral de creacions col·lectives d’arts escèniques que desafia la censura teatral del moment i s’implica totalment en la lluita antifranquista característica de l’època política d’aleshores. Quan arriba la democràcia, però, moltes d’aquestes companyies desapareixen o entren dins els circuits de teatre d’aficionat. Tot i això, unes poques segueixen endavant, convertint-se en grans empreses d’espectacles que influeixen en les característiques estètiques dels grups de teatre nascuts als volts de 1975. Aquest tipus de teatre manté una estreta relació amb el públic, partint de l’interacció física i psíquica durant els espectacles de carrer i criticant els antics formats on l’intèrpret actuava com si el públic no hi fos present. En aquest període van destacar molts grups de teatre independent com Comediants, Els Joglars, Dagoll Dagom o La Claca.




L’arribada de la democràcia, però, no va aixecar la censura que hi havia instaurada al teatre des de la dictadura. Un fet molt característic d’aquesta època va ser la crítica que van fer Els Joglars a aquest fet amb l’obra La Torna, on van criticar les execucions el 1974 de l’anarquista Salvador Puig Antich i del polonès Heinz Chez. Per aquest espectacle, Albert Boadella, director dels Joglars i altres membres de la companyia van acabar a la presó. Aquest fet va donar pas a una campanya sobre la llibertat d’expressió que va finalitzar amb la censura teatral.

WEBGRAFIA:
https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Teatre_independent

divendres, 27 de maig del 2016

2.2 CARACTERÍSTIQUES



Comediants arriba al panorama teatral en plena dictadura. Aquest període es caracteritza per la manca de les llibertats més elementals. Partim d’un teatre vetat, classista i en mans de l’estat. Hi havia hagut, anys abans, companyies com La Pipironda, O Així, La Sopa Negra o El Partiquí que havien començat a instaurar un teatre diferent, en bars o sales aïllades (ja que en aquell moment estava prohibit aquell tipus de teatre), amb la participació de Francisco Candel, Víctor Mora i Xavi Fàbregas entre d'altres. Tot i així, moltes d'aquestes companyies van ser esborrades per la dictadura a consciència, deixant buits en la memòria del teatre català. Comediants, juntament amb altres grups, va saber tirar endavant i, gràcies a la mínima millora de la època, va poder créixer per convertir-se en una agrupació mundialment coneguda.


Aquestes noves incorporacions volen explicar la seva història que sortia de la intuïció i de la mala hòstia, i que, finalment, va resultar ser una declaració de principis, amb els quals van portar la festa al carrer per omplir-los de llum, música i colors. Grups com aquest, decideixen fer un salt mortal, jugar-se-la i cridar als quatre vents que la societat necessita un canvi. Aquest arriba de la seva mà, quan decideixen crear un llenguatge propi, combinar muntatges espectaculars amb el compromís del teatre popular i l’aposta per la imaginació, la creativitat, l’esperit i la llum del mediterrani. Contribueixen a renovar i impulsar les experiències festives del país, fent destacar les propostes més creatives, la transversalitat i la interrelació amb el públic. Des del 1971 han portat al teatre català un esperit festiu, viu i d’existència humana. Les seves creacions s’inspiren en símbols, mites, rituals i cerimònies paganes, populars, religioses o iniciàtiques que volen celebrar el pas cíclic dels humans sobre la terra. Els seus espectacles tenen com a principal objectiu reactivar les arrels festives i connectores de la natura i la societat. Tot això ha fet que s’anés construïnt un mètode de creació on no hi ha límits possibles. Comediants sempre ha mantingut un gran lligam amb la natura i els seus elements utilitzant sols gegants, llunes o arbres en els seus espectacles. Convertint els personatges en animals i feres que s'an anat construïnt amb modelació i tacte. També toquen el folklore, recuperant els elements de la cultura popular per portar-lo al carrer, la seva segona casa, on passaven les històries i on s’havia de portar la festa encara que això no agradés als càrrecs polítics. En aquests espectacles agafaven l’essència de tot, hi afegien música en directe, trencaven l’espai escènic, sortien al carrer i transgredien l’ordre establert. En més d’una ocasió la policia els havia intentat fer fora utilitzant aigua a pressió.


Un signe d’identitat del grup són les màscares, amb les quals poden perfilar millor el personatge. Comediants creu que les màscares no només estan dins el teatre, cadascú porta la seva pròpia màscara, i amb el pas dels anys ha de saber com modelar-la per fer-la seva. Això és el que feia aquesta companyia amb els personatges dels seus espectacles: modelar-los, canviar-los, adaptar-los a la societat i convertir-los en una gran crítica i mofa a les vivències. Amb Sol Solet (1978) van voler fer un crit a la llibertat, un cant a la llum del món i a la natura. A la dècada dels 80, Javier Solana, el ministre de cultura d’aleshores, va proposar a Comediants un repte: “El món té una imatge terrorífica d’Espanya per culpa de la dictadura. I jo la vull canviar. Vosaltres m’hi ajudaríeu?” Va ser aquesta conversa el que va impulsar a la companyia a fer un pas endavant i portar els seus espectacles de gran format als cinc continents, passant per més de 40 països. 
Les seves innovacions no acabaven aquí. Van portar les seves obres més conscienciadores a les escoles, posicionant-se pioners en parlar de temes tabú com la SIDA. Anaven als centres escolars i a congressos a explicar com es posava un condó i a repartir-ne al final de les xerrades, una cosa que, en aquella època, era un disbarat.








WEBGRAFIA:
http://palaurobert.gencat.cat/ca/exposicions/exposicionsactuals/comediants/
http://www.ara.cat/cultura/COMEDIANTS-Ocupar-carrer-illuminar-mon_0_1569443045.html




dijous, 26 de maig del 2016

3. L'EVOLUCIÓ DE COMEDIANTS



Comediants comença sent una companyia de teatre que barreja música, màscares, colors i provocació. A mesura que passen els anys els seus espectacles comencen a incorporar text i diàleg, encara que no destaquen plenament per això. Durant els 44 anys de trajectòria professional hi ha hagut molts canvis d’organització, de muntatge, d’ubicació… Comediants ha evolucionat com a companyia creadora d’espectacles, però també ha evolucionat com a grup de persones. 

Malauradament ens han deixat grans mestres de l’espectacle, com Julio Martín Pérez, un madrileny que es va instal·lar a la cort de Comediants per obrir les portes de la pirotècnia amb majúscules. En “Julito” va ser l’home de foc de la companyia entrant-hi l’any 1975 i provinent del món de la pantalla gran, creant efectes especials per al cinema. L’artesà de la transformació, també conegut amb el nom de Lluís Traveria Córdoba, per a qui tot era possible, va deixar la companyia l’any 2011. Comediants el recorda com l’artista de la lluna i les sabates voladores, que es passava el dia tancat dins el seu taller inventant mil i una coses. El seu petit taller va ser un gran punt de referència per a molts artistes. 

En Monti va entrar i sortir de comediants diverses vegades. Va ser actor, compositor, músic, pallasso, director i guionista entre moltes altres coses. Va actuar en circs, sales i teatres i va acabar creant la seva propia companyia. El director del Circ Price de Madrid, Joan Montanyès Martínez, era un huracà, un terratrèmol, un home sense complexos i en lluita permanent. És l’home dels nassos català, un actor polièdric vital que Comediants i el teatre recorda amb un gran somriure als llavis.





WEBGRAFIA:
comediants.com
Exposició Comediants Palau Robert